Travesses

 

Hi ha situacions per a les quals, tot i viure-les a diari, l’ésser humà no sembla preparat. Coincidir amb veïns en un viatge amb ascensor n’és una. Tots dos -o tres, o els que siguem- callem, ens mirem les ungles, juguem amb les claus, clavem la mirada al sostre… Sembla que la situació ens transformi en éssers unicel·lulars, incapaços de coordinar la parla amb, posem per cas, la respiració. És curiós, perquè només dos temes semblen capaços de trencar el gel: el temps i el futbol. Comentar que fa fred al mes de desembre o que fa calor al juliol es converteix en un ferro roent al qual ens agafem amb passió, només igualat per la possibilitat de comentar els últims fitxatges o el partit del cap de setmana del nostre equip.

 

Ara que s’acaba la temporada, en els trajectes amb ascensor, podrem parlar de dues coses: de si fa o no fa calda, i de les novetats i rumors del mercat de fitxatges. Tothom en té una opinió, perquè, com algú va escriure fa poc, vivim en un país en què tothom, a banda de tenir una professió, és meteoròleg i entrenador de futbol. És curiós, perquè tot i això, no conec ningú que n’hagi encertat una de quinze.

 

Fer els fitxatges, la planificació esportiva d’un equip, s’assembla bastant a una travessa. Se suposa que qui la fa en sap, però hi intervenen molts elements que ho converteixen en una tasca imprevisible. Per exemple, moltes vegades, omplim una casella amb el cor,  més que no pas amb el cap, i posem el resultat que ens agradaria que passés, més que el que s’acabarà produint finalment, encara que ho intuïm.

 

Analitzant com ha anat la temporada al Nàstic, sembla evident que la travessa de la planificació esportiva ha tingut dues fases ben diferenciades: la que es va fer amb el cor, a l’estiu, i la que s’ha fet mirant d’anar sobre segur, a l’hivern. En acabar el curs passat, es va apostar per la continuïtat de Luis César, tot i que el tram final de Lliga havia estat més que discret. Va pesar més el respecte i l’agraïment del club i l’afició envers el gallec que no pas els números que havia aconseguit al capdavant de l’equip. I amb els jugadors, va passar tres quarts del mateix: es van concedir noves oportunitats a alguns que no havien rendit prou -amb l’esperança que milloressin les seves prestacions- i es van fitxar homes que ja venien de no fer, precisament, la seva millor temporada, amb l’esperança de recuperar-los.

 

Després, a l’hivern, i amb la necessitat de redreçar el rumb, es va fer una aposta més realista, encara que això signifiqui haver de fer una despesa extra. Com quan a les travesses fas un triple: saps que l’encertaràs segur, però també que et sortirà molt més car.

 

I així va ser: els resultats de l’equip amb les noves incorporacions -des del canvi a la banqueta fins a la incorporació de Virgili, passant pels Bergantiños, Felipe, Tuni i Viguera- van millorar molt, a canvi, molt em temo, d’empitjorar encara més uns números de tresoreria que ja feien feredat.

 

Per això, en aquestes setmanes que venen, els responsables de confegir el Nàstic 2011-2012 hauran de filar ben prim i establir el difícil equilibri entre cor i cap, entre estalvi i bona voluntat, d’una banda, i jugadors contrastats i en forma, de l’altra. I, per tot plegat, serà important que les negociacions comencin ja mateix i es portin amb discreció, perquè ja se sap que aquest és un valor clau per no cridar l’atenció d’altres equips i fer augmentar el preu de les fitxes.

 

Esperarem esdeveniments, que tot això no ha fet més que començar. Per si de cas, un recordatori en forma de cançó dels Queen Of The Stone Age: “The lost art of keeping a secret”. Com diu la tornada: facis el que facis, no ho expliquis a ningú.

 

 

L’embarcada

En l’argot de les redaccions, una embarcada és quan el teu cap t’envia a cobrir un acte que, o bé no és un tema que tractis habitualment; o bé és un esdeveniment extraordinari que requereix molt d’esforç, ja sigui en hores de feina, en desplaçament o per les condicions en què et toca treballar.

Com sabeu, habitualment segueixo la informació del Nàstic. Una feina que em permet tenir uns hàbits i unes rutines que em fan la vida més fácil. Habitualment, però, al cap de l’any, me’n cauen unes quantes, d’embarcades, que més o menys ja tinc controlades: el Ral·li Catalunya, per exemple, n’és una de fixa. Llevar-te a les quatre de la matinada per fer un reportatge sobre l’ambient de públic en el primer tram de la competició, carregant muntanya amunt un trípode que pesa un imperi no és una cosa que faci gaire gràcia, creieu-me.

Fa gairebé dos anys, vaig rebre una altra embarcada. La missió era cobrir la sortida de l’etapa de la Vuelta a Espanya des de Tarragona i entrevistar un corredor de Valls que, després de molts anys de picar pedra, s’estava fent un nom en el pilot internacional. Un tal Xavi Tondo.

Acostumat com estic al tracte amb futbolistes –la majoria dels quals veu la premsa com una nosa, com el peatge necessari en el camí de la fama-, vaig localitzar-lo el dia abans, per concretar la trobada. Em va sobtar la seva predisposició, la seva alegria i l’amabilitat en el tracte amb un desconegut que pretenia parlar amb ell just abans de prendre la sortida. L’endemà, va complir la seva paraula –aquella que moltes vegades els futbolistes trenquen a última hora perquè els canvia l’humor- i em va atendre. I no només això, sinó que em va captivar per la seva bonhomia.

Aquell dia em vaig fer de Xavi Tondo. I, arran de la trobada, vaig anar seguint amb alegria els seus èxits professionals, que li arribaven després de molts anys de picar pedra en equips de segona fila. Era just.

Ahir, la notícia de la tragèdia que arribava des de Granada em va deixar glaçat. I més encara quan vaig rebre una de les pitjors embarcades que et poden tocar: cobrir els actes de dol, parlar amb la gent que se l’estimava i que encara se’n fa creus de la fatalitat que se l’ha endut. Això sí que realment és una embarcada. I de les grosses.

Avui, m’ha costat molt treballar. Hi ha periodistes que el dolor i la sang els motiven, els empenyen. A mi, em provoquen l’efecte contrari.

Passi el que passi en les dues últimes jornades de Lliga a Can Nàstic, tragèdies com les de Tondo ens recorden que molt sovint en fem un gra massa, de l’esport en general, i del futbol en particular. Que la vida és molt més important que un partit, o una Lliga, o una Champions. Com a molt, ajuden a viure-la amb més alegria, però res més. Tothom canviaria qualsevol títol o fita esportiva del seu equip, o de la seva selecció, per tenir al costat aquell amic o familiar que ja no hi és.

Per això, i mentre arriba el desenllaç en la lluita pel descens, en el frec a frec espectacular amb el Salamanca per la permanència, la cançó d’avui va dedicada a Xavier Tondo. Un escalador que ha arribat al cel massa aviat. “Tears In Heaven” de l’Eric Clapton.

Ulls enrogits

Probablement, una de les pel·lícules que hagi més cops en la meva vida sigui “Teen Wolf”, aquella comèdia juvenil del Michael J. Fox que aquí es va traduir amb un títol tan trist com “De Pelo en Pecho”. La tenia gravada en VHS, i molts dissabtes al matí el meu germà i jo ens la posàvem per passar l’estona.

La pel·li ens encantava a tots dos, no ho negaré. La barreja psicodèlica de trama clàssica d’institut americà -noi tímid i poc espavilat que s’enamora d’una noia popular- amb el bàsquet i, sobretot, amb homes llop de pa sucat amb oli (semblaven més ossets de peluix que no pas una altra cosa) era hipnòtica per a un nano de 10 anys.

Una de les escenes que més em va impactar, però, és d’abans que Michael J. Fox culmini la seva primera transformación en llop. Concretament, és de quan n’està patint els primers senyals, els primers símptomes. El marrec vol comprar un barril de cervesa, però encara no té l’edat legal per fer-ho. L’encarregat del celler li demana el carnet, i, quan li diu que no n’hi pot donar, el bo de l’Scott Howard s’empipa, planta cara, se li posen els ulls vermells i, amb una veu molt profunda, diu: “He dicho que me dé un barril de cerveza“. L’encarregat recula, s’espanta i, finalment, li dóna el barril.

Diumenge, quan tornava a casa després de presenciar al Nou Estadi un partit que trigaré molt de temps en oblidar, no em podia treure aquesta imatge del cap. I sembla que no hagi de tenir cap relació amb el Nàstic-Betis, però sí. En té, i molta.

Diumenge, l’equip semblava el Michael J. Fox. Volia el premi dels tres punts, el barril de cervesa, però qui semblava tenir tota l’autoritat per donar-l’hi o no era el Betis. En el moment en què els andalusos van treure Emanà i van empatar el partit, semblava que tot estava perdut, que els grana quedarien en mans del destí, o del Salamanca, en qualsevol cas.

Però aquells últims 10 minuts… la sensació que vam viure al camp va ser indescriptible. L’empenta del públic, l’ambició dels jugadors i la sensació d’ara o mai es van ajuntar per empènyer l’equip cap a la victòria. Al Nàstic se li van enrogir els ulls, i va demostrar que volia, que necessitava els tres punts tant com seguir respirant. El Nàstic -i dic Nàstic perquè en aquest concepte s’hi inclou molta més gent que els 11 jugadors que eren al camp- es va transformar en Scott Howard. Un equip que estava mort va ressucitar. I el millor, com va dir després Joan Carles Oliva, va ser la manera en què ho havia fet. Amb una imatge espectacular, d’unió, de fe en les seves possibilitats, i de voluntat d’arribar al final del camí. Morir ofegats a només uns metres de la costa després de tantes setmanes nedant contra corrent no entra dins dels plans d’aquesta gent.

No crec que pugui oblidar els crits que vaig fer per celebrar el gol mentre m’abraçava als companys de la premsa que érem a la banda, patint com qualsevol seguidor, pendents d’un partit que ja ha entrat en la història del club.

No se m’acut cap altra cançó que “The Eye Of The Tiger”, del Grup Survivor, per fer de banda sonora d’aquest moment tan especial que vam viure diumenge. Va ser la mirada d’ambició i orgull, de tigre o de llop, tant se val, que vaig veure en els jugadors grana, la que va fer que l’equip quedi ara tan a prop de mantenir la categoria.

Do it by yourself

L’any 1992, Dave Grohl es podia considerar un tio amb sort. Feia dos anys que havia entrat com a nou bateria als Nirvana, i el primer treball que havia gravat amb la banda, Nevermind, desbancava el Dangerous de Michael Jackson de la llista de discos més venuts, la Billboad. El disc, a més, es va convertir immediatament en un mite, una de les obres més importants del tram final del segle XX.

Les coses, per tant, no li podrien anar millor al bo del Dave, que, a més, no s’havia de preocupar de suportar el pes de la fama. El compositor, cantant i líder del grup, Kurt Cobain, s’enduia totes les mirades, les crítiques i la responsabilitat de concedir entrevistes, mentre ell, que ja era un gran músic, podia permetre’s el luxe de crear les seves pròpies cançons i guardar-les en un calaix. Vivint a l’ombra de Cobain, tot era molt fàcil.

Però un bon dia de 1994, després d’haver parit un altre disc, In Utero, i amb els Nirvana gaudint plenament d’un estatus de figures mundials, Cobain va tenir la feliç idea de volar-se el cap amb una escopeta. Llavors, Dave Grohl i l’altre component del grup, Krist Novoselic, van haver de triar: continuar endavant en el món de la música, o dedicar-se a viure de rendes, dels royalties que generava el grup i dependre de l’habilitat dels seus advocats per conservar-ne la part que els pertocava.

Novoselic va triar aquesta segona opció i, llevat de petites aparicions en projectes secundaris, no ha tornat a tenir contacte amb la música. En canvi, Dave Grohl va posar fil a l’agulla i va decidir donar sortida a totes les cançons que tenia al cap. Com que volia girar full al més aviat possible, es va tancar a un estudi i va tocar ell solet tots els instruments dels dotze temes que va tenir l’àlbum de debut dels Foo Fighters, que després acabaria convertint en una autèntic grup.

16 anys després d’allò, els Foo Fighters són una de les bandes de rock més grans dels Estats Units.

Que la teva carrera depengui únicament de tu és una de les satisfaccions més grans que pot tenir una persona, un grup… o un equip de futbol. És més còmode que algú faci la feina per tu, és evident, però això, al final, o surt més car, o, el que és pitjor, no surt. A banda, és clar, de la satisfacció personal que et queda després d’haver aconseguit per tu mateix un objectiu. Ni que sigui muntar un moble de l’Ikea amb les teves mans: sues, maldes i maleeixes tota la mitologia nòrdica, però si te’n surts, la prestatgeria fins i tot sembla més maca.

El Nàstic ha de triar ara entre ser Dave Grohl o Krist Novoselic. Entre fer una comanda a una botiga de mobles i resar perquè acabi arribant a temps, o bé agafar quatre taules i muntar ell mateix la calaixera que li falta per completar l’habitació.

De moment, a cinc jornades per al final, els de Joan Carles Oliva tenen la posició d’avantatge, malgrat l’ensopegada contra el Granada. Si fan la feina que els toca i que s’havien proposat, arribar als 50 punts, no cal que estiguin pendents del que faci el Salamanca, el Las Palmas o l’equip que sigui.

Perdre aquesta pole position a tan poc temps del final, passar a dependre del que facin els altres, pot ser un pas enrere irreversible. Vet aquí la importància del partit de demà a Huelva.

Mentre arriba l’hora del matx, us deixo amb una de les cançons que va gravar Grohl tot solet en el primer àlbum dels Foo Fighters: “Big Me”.

Sang freda

Durant tota la meva joventut vaig jugar a futbol. Això significava anar quatre o cinc dies per setmana al camp, i, per tant, haver de fer molts trajectes en autobús o en metro en hores i en indrets que potser no acabaven de ser del tot segurs.

En aquella època, servidor era heavy, o almenys ho intentava. Duia samarretes negres, els cabells llargs, i tota la resta de complements que us pugueu imaginar -llevat de les canelleres i el cuir, mai m’ha agradat l’estètica Judas Priest-. Hi havia, malgrat tota la disfressa, una cosa que no podia amagar: la cara de nen empanat que encara ara, que ja he superat els 30, no em puc treure de sobre.

Això, si passes pel lloc menys indicat en el moment inoportú, passa factura. Sobretot, quan has de fer front a la la pregunta: “Ep, neng, tens hora?”. O un altre clàssic: “Tieneh cinco duricoh?”.  Ja sabies el que vindria després, l’únic que et podia salvar era la teva capacitat de reacció. Si no, eres pell, ja et podies acomiadar de la cartera, el rellotge o el que toqués, segons les necessitats dels teus amics.

Va ser en aquelles entranyables trobades quan vaig comprendre la importància de mantenir la sang freda en els moments delicats. Només si no mostraves que estaves aterrit, si mantenies la calma i pensaves ràpid, te’n podies sortir. Una solució que després vaig poder aplicar en moltes més ocasions, com per exemple, a l’hora d’examinar-me del carnet de conduir, d’intentar esgarrapar punts en un examen de la selectivitat o de passar una entrevista de feina.

Dissabte, a Vila-real, en vam veure un altre gran exemple, d’això de conservar la sang freda. El punt de penal és un indret realment maleït, que ha estat capaç de condemnar a la misèria personalitats fubolístiques de l’envergadura de Roberto Baggio (Mundial 94), Raúl (Eurocopa 2000), Pirlo i Shevchenko (Champions League del 2005), per citar-ne només uns pocs de recents.

Quan has de picar un penal, i sobretot, si és important, la porteria s’empetiteix fins a semblar d’hoquei, i el porter sembla un mentalista capaç de llegir-te la intenció quan el mires després d’haver plantat la pilota. El de dissabte, ho era, i per això, Felipe Sanchón va tenir un doble mèrit, en transformar-lo dos cops després de la gracieta de Pino Zamorano de fer-lo repetir. No era, a més, la primera vegada que feia una cosa així, ja que la temporada 2006-2007, jugant a Osca amb l’Hospitalet, ja va ser capaç de marcar després de repetir dos cops una pena màxima.

El temps dirà si el penal que va transformar Felipe al camp del Vila-real B serà o no un punt d’inflexió, però en té tota la pinta. La seva incorporació va ser polèmica per la renúncia a Álex Cruz, però el menut davanter català està demostrant que a ell, el que li agrada és jugar i que en els moments difícils és capaç de donar la cara sense cap problema, tot i estar cedit fins a final de temporada.

Felipe i la seva sang freda s’han guanyat la cançó de la setmana. “Bailaré sobre tu tumba”, dels mítics Siniestro Total. El disc en què va ser publicada té un nom que ni pintat. Ante Todo, Mucha Calma…

Sant Jordi revisited

Ja sé que faig tard, i que segurament molts de vosaltres ja haureu comprat el llibre de rigor, però m’agradaria fer unes quantes recomanacions de lectures que tracten, com a tema principal o com a element secundari, el futbol. No sigueu garrepes i recordeu que les llibreries obren tot l’any, no nomésel 23 d’abril. I, en qualsevol cas, sempre us quedaran les biblioteques, que, com diria el gran Núñez del Crackòvia, són gratis, Joan… i ens ho podem ‘permitir’…

–Si teniu canalla a casa, una bona manera d’enganxar els nois a la lectura són els còmics. Els Mortadelo y Filemón dels Mundials són una autèntica delícia. Ibáñez ens en regala un cada quatre anys, fidel a la cita des de Gatolandia 74. Després d’aquell àlbum inicial, l’acció ja va passar als escenaris reals de cada cita mundialista. I, per als nostàlgics, o que tinguin el cor blaugrana, sempre es pot fer una revisió del mític Eric Castel. Molts nois de la meva generació vam somiar ser un ‘Toni’, viure a Tossa i fer un tomet en el Mazda del crac francès…

-Si sou de llegir biografies, us recomano dues lectures complementàries sobre el mite més gran que ha donat aquest esport. Yo Soy el Diego, escrit pel mateix Pelusa i Maradona, La Mano de Dios, de Jimmy Burns. Aquest últim no està gaire ben traduït, però ajuda a comprendre molts dels fenòmens extraesportius que van marcar la carrera del Diego jugador. Apassionants.

-Si us agraden més les reflexions futbolístiques, no us perdeu Futbol, una religión en busca de un Dios, un recull d’articles del desaparegut Manel Vàzquez-Montalban. Imprescindible per analitzar el component ideològic que envolta el Barça, i també els canvis que ha experimentat aquest esport, de la mà d’una ploma privilegiada. I, sisplau, no deixeu de llegir el gran mestre Enric Gonzàlez i les seves Historias del Calcio. Es prosa que frega la poesia, en què descobreixes misèries, tragèdies i curiositats d’una lliga peculiar, molt peculiar.

-Anem amb les novel·les. La que té més prestigi, probablement, és Fiebre en las gradas, de Nick Hornby, en què l’autor explica la seva obsessió amb l’Arsenal, que condiciona tota la seva vida. De fet, te l’explica a partir de la mateixa història dels ‘Gunners’ des que va anar al vell Highbury per primer cop quan només era un marrec. Un llibre una mica més difícil de digerir, amb el futbol només com a excusa, però increïblement hipnòtic és El miedo del portero ante el penalty, de Peter Handke, la història d’un porter retirat que inicia una deriva perillosa. També com a excusa, no us podeu perdre els llibres del gran Irvine Welsh, l’autor de Trainspotting. Els seus personatges acostumen a ser seguidors d’un equip modest, l’Hibernians. Títols com aquest, Cola o Porno són autèntiques joies de la literatura moderna. I si voleu alguna cosa ambientada al futbol espanyol, podeu llegir Saber Perder, de David Trueba. Un dels protagonistes de la novel·la és un jugador argentí que fitxa pel Reial Madrid i pateix una dura adaptació en la seva primera experiència a Europa.

Ja ho sabeu, no teniu excusa per no llegir. Espero que us agradin les recomanacions. Jo en vaig gaudir molt, de tots aquests llibres. I com que sempre acabem amb música, avui toca una cançó que parla d’un dels protagonistes de la columna: Maradona. N’hi han fet moltes, però jo em quedo amb la que li va compondre el seu amic Andrés Calamaro.

Futbolpèdia (II)

Si fa unes setmanes vam fer una tipologia de jugadors segons el seu caràcter, avui en farem una altra, però basada en el seu rendiment sobre la gespa, més enllà de criteris estètics, o d’actitud.

En podríem trobar mil, però a mi se n’acudeixen uns quants.

-El jugador “Cava”. Acostuma a ser davanter, o migcampista ofensiu. És com les ampolles que destapen els guanyadors dels grans premis: escumós, efervescent, però que té un efecte limitat i s’esbraveix de seguida. Com aquesta beguda, té més bon gust a les postres -a les acaballes del partit, vaja- que d’entrada, amb el vermut. Un exemple ben clar el vam tenir amb el mític Serge N’Gal. Quan era titular, gairebé ni se’l veia. Ara bé, sortint des de la banqueta, va salvar més d’un puntet per al Nàstic.

– El “Gran Reserva”. Aquest és un vi de categoria, tant se val quan l’obris: sempre quedaràs bé amb ell a taula, i a sobre, amb els anys, guanya i guanya. A Tarragona, en els últims anys, n’hem tingut tres al celler. Antoni Pinilla, Moisés García i Fernando Morán. Són jugadors amb classe, amb una actitud exemplar i que des del primer dia fan gaudir al gourmet del bon futbol.

–El “Lost in Translation”. És un fitxatge estranger, poc conegut, i amb la mateixa cara de despistat que feia en Bill Murray a la pel·li. Només sap dir quatre coses en català o castellà i al camp, aquesta descol·locació queda reflectida en actuacions més aviat discretes. La seva trajectòria acostuma a ser breu, d’entre sis mesos i un any, a tot estirar. Pel Nou Estadi han desfilat grans figures com Tobias Grahn, Sebas Chabaud i Nebjosa Marinkovic, entre molts altres.

–L'”Increïble Hulk”. Sembla poca cosa, un jugador d’aquells que en principi no han de tenir gaire protagonisme, però, com feia en Bruce Banner, es transforma, creix, i es converteix en un autèntic monstre, ple de força. Pape Diop o Jordi Alba en són exemples. Aquests també duren poc al club, però  perquè fan el salt a una categoria superior. En el millor dels casos, deixaran un bon grapat d’euros en concepte de traspàs.

–L'”Euríbor”. És un jugador de qui tothom pensa que ja ha tocat fons, que està acabat, però que, de sobte, i sense que sembli tenir cap explicació racional, el seu rendiment comença una tendència a l’alça que serà difícil de frenar, i al final acabarà assolint un nivell semblant, o fins i tot superior, al de la seva millor època. Com Jandro, que després del seu discret pas pel Nàstic i de ser acomiadat per l’Elx, ha sorprès tothom amb una temporada excepcional al Girona.

–El “Locomotora”. És un jugador important, de renom, però que, després d’un temps parat, ja sigui a una estació d’enllaç o als tallers, per culpa d’una avaria, ha de ser dels que tirin del grup. És una d’aquelles andròmines de vapor, que semblen rovellades, que els costa arrencar, que alguns ja voldrien dur a desballestar… però amics, quan agafen velocitat de creuer són una autèntica joia. Ara, el Nàstic en té una, de locomotora de col·leccionisme. Es diu Tuni, i després d’un parell de mesos de posada a punt discreta però tenaç, promet deixar grans detalls d’aquí a final de temporada. A Osca ja va ser dels millors de l’equip. I s’ho mereix, després del calvari que va passar l’últim any per culpa de les lesions.

Tuni podria ser el protagonista de la cançó d’avui. Rock N’Roll Train. Dels AC/DC.

Vida extra

En temps de crisi, com aquests, molta gent parla de recuperar l’anomenada “cultura de l’esforç”. En realitat, reclamar-la és reconèixer que en els últims anys, massa gent, i, en especial els joves, ho han tingut tot massa fàcil, en tots els àmbits, i que, en molts casos, la seva gran frustració ha estat no tenir la videoconsola de torn la mateixa setmana del seu llançament al mercat.

Curiosament, els videojocs són un indicador perfecte de com la societat ha anat rebaixant progressivament el nivell d’exigència. I parlo amb coneixement de causa, perquè ja fa més de 20 anys que, quan puc, em dedico a destrossar-me els dits amb els comandaments.

Quan jo era un marrec, els videojocs eren un repte poc menys que impossible. Acostumaven a ser llargs, molt llargs, i increïblement difícils. Al barri, per exemple, qui aconseguia acabar un “Mega Man”, o un “Ghosts and Ghouls” era considerat un autèntic ídol per la resta de la colla. Només tenies tres vides per passar-te’ls, i, en el millor dels casos, podies gravar la partida després de superar un nivell. I si no arribaves a fer-ho, i havies de marxar, tenies dues opcions: o prémer el botó de “pausa” i deixar la consola reescalfant-se a l’habitació, o l’apagaves i després tornaves a començar de zero.

Ara, en canvi, els videojocs, llevat de casos molt concrets, com els “GTA”, els “Red Dead Redemption” i coses per l’estil, són curts i el nivell de dificultat, en general, molt més baix. A banda, el jugador pot gravar la partida sempre que vulgui. I, a més, té totes les vides del món per continuar en cas que l’eliminin. I, en un cas extrem, sempre pot consultar una web de trucs per saltar-se un punt determinat que li impedeix avançar. Així donc, qui no s’acaba un videojoc és perquè no vol. No hi ha frustració, excepte en les partides online. I per això hi ha molta gent que, quan va perdent al PRO en un partit per Internet, es desconnecta, no sap entomar un “No”.

Afortunadament, hi ha aspectes de la vida que sempre han estat exigents, fins i tot cada cop una mica més. Un és el futbol. Les lligues són extremadament competitives i difícils, com un videojoc dels antics. La de Segona B, per exemple, està apassionant degut a la igualtat que hi ha a falta de cinc jornades per al final de la fase regular. I la de Segona, amb la introducció del playoff, també. Ningú no regala res, i aquest any, menys encara. El Celta, que fa dos mesos semblava ja de Primera, travessa una crisi estratosfèrica, com la que abans havia tingut el Betis. I el Rayo va desaprofitar dissabte un 3 a 0 a favor contra l’Albacete, un equip en zona de descens.

Amb aquest panorama, i encara que sembli una bestiesa, el Nàstic ha tingut molta sort en les dues últimes jornades. Ha tret un punt de sis, i malgrat això, continua tenint un partit de marge sobre el pou. Contra el Tenerife i l’Elx, això sí, vaig detectar molta angoixa, molta ansietat per marcar i per mirar de guanyar. Les cares de desesperació dels jugadors quan fallaven un gol semblaven les d’un davanter que falla el penal decisiu en la final d’un Mundial. I la reacció que van tenir quan van rebre el gol de Xumetra m’ho va acabar de confirmar. És com quan, de petit, tiraves a terra el comandament, desesperat, perquè no hi havia manera de matar el monstre final.

Faria bé Joan Carles Oliva de mirar d’apaivagar aquesta ansietat, perquè pot arribar a ser autodestructiva. I, si no, que els ho preguntin als jugadors del Tenerife. El Nàstic ha malbaratat dues vides. Només n’hi queda una. Que l’aprofiti, i que aquest dissabte jugui amb més calma a l’Alcoraz.

Per això, la cançó d’avui és d’Offspring. Es titula “Come Out And Play”. O, com va dir el gran Cruyff abans de la final de Wembley: “Sortiu i divertiu-vos”. Va funcionar.

Rookies

Us hi heu fixat, que en la gran majoria de casos, els primers discos d’una banda són els seus millors treballs? Tenen frescor, aporten quelcom que és nou i, tot i que en molts casos encara no tenen un estil gaire polit, la seva actitud supleix qualsevol mancança. L’arribada d’aquests grups, fins i tot, pot donar lloc a nous moviments, a nous gèneres, que molts altres intentaran imitar o superar.

Després d’aquest petit terrabastall inicial, el repte de les bandes és consolidar-se, superar-se a ells mateixos, per evitar caure en l’autoparòdia, la complaença, l’avorriment… o les tres coses alhora.

Fent una petita recerca random pel meu cap, em vénen noms com els dels Crash Test Dummies, els Bush, els Jet, els Evanescence, o els Darkness, entre molts altres exemples. Grups que van tenir un boom amb els seus primers treballs i que després, si bé han continuat publicant discos, ja no han tingut cap repercussió semblant. Coses que passen.

El món del futbol també té aquest component de consum ràpid de la música. Ens encanta descobrir nous talents i que els jugadors més joves en enlluernin amb actuacions sorprenents. Cada temporada, sentim a parlar d’algun “Nou Maradona”, “Nou Ronaldo”, “Nou Van Basten”… si fins i tot l’altre dia vaig llegir que “Neymar és el nou Robinho”! Aquests esquemes es reprodueixen any rere any, i és molt divertit consultar l’hemeroteca per descobrir què se n’ha fet, al cap d’unes quantes temporades, de totes aquelles promeses que en el seu dia van generar milers de titulars.

Al Nàstic, aquest cap de setmana, dos joves jugadors, Álvaro Rey i Eloi Gila, van tenir una actuació destacada. Rey va ser, amb diferència, el millor del duel contra el Tenerife. Els seus dríblings des de la banda dreta van generar un bon grapat d’ocasions, i l’ex del Betis B semblava infinitament superior a qualsevol defensa del Tenerife. Gila ja fa setmanes que és un bon revulsiu per a la davantera. És tot força, grapa i caràcter. I té la capacitat de crear sensació de perill.

Dissabte, la graderia del Nou Estadi va trempar amb dos nois que van començar la temporada al filial, i que estan aixecant bones expectatives. Són joves, atrevits i valents, però com va dir el mateix Oliva, referint-se a Rey, el que cal és mantenir aquest nivell, demostrar que no són flor d’un dia.

El mèrit no és col·locar un parell de singles a les llistes de més venuts. El mèrit és mantenir-s’hi durant tota una carrera. Per això, de bandes com els Metallica, els Iron Maiden, els R.E.M. o els AC/DC n’hi ha ben poques, i tenen un públic tan i tan fidel. Per seguir millorant, Rey, Gila i la resta de gent jove que demana pas des del filial, ho tenen ben fàcil: només han de fixar-se en un company de vestidor que ja fa quinze anys que és un professional del futbol,  cada dia més respectat i admirat, i que ara, malauradament, estarà un mes de baixa.

Fernando Morán és un vell rocker en un món de productes de consum ràpid. Per això, en el seu honor, la cançó d’avui és d’un altre músic de llarg recorregut. Dave Grohl, amb els Foo Fighters, va dedicar el seu “My Hero” a la gent normal i ordinària que, com el protagonista del videoclip, no defalleix en allò que es proposa.

Europa

No fa pas tant, al mes de gener, els futbolistes professionals van amenaçar d’anar a la vaga per reivindicar el conveni que havien firmat amb la Lliga de Futbol Professional i, de passada, per reclamar que els clubs es posessin al dia en els pagaments. Llavors, la LFP va posar el crit al cel, i, entre els arguments que va exposar, va dir que aquesta jornada, que finalment es va acabar jugant, seria gairebé impossible de recuperar en un calendari molt atapeït.

Doncs que algú m’expliqui com ha pogut canviar tant la cosa perquè siguin era els mateixos patrons -la LLiga- els que proposin una setmana d’aturada de la competició. El que abans semblava poc menys que la fi del món, ara és un mal menor, un preu a pagar per les seves reivindicacions.

Exigeixen més diners de l’Estat per les travessses, acotar molt més el dret a la informació. És a dir, que s’ha acabat que les teles ofereixin resums amb tots els gols de franc, i les ràdios haurien de pagar per transmetre in situ els partits. La demanda estrella, ja ho sabeu, és acabar amb el decret que estipula un partit en obert cada setmana en funció de la llei de l’interès general.

D’arguments, no els en falten. Diuen que cap de les lligues més potents d’Europa tenen partits en obert. I tenen raó. I diuen que aquesta situació anòmala els provoca deixar dingressar diners. I també tenen raó.

Ara bé, si ens volem emmirallar en Europa, que sigui per a tot. Perquè aquí, un club pot deure milions d’euros, i fins i tot entrar en llei concursal sense rebre cap sanció a canvi, mentre que a Anglaterra, això es penalitza amb punts i la impossibilitat de jugar a Europa. Li ha passat al Portsmouth, o al Crystal Palace, per exemple. Tampoc parlen del repartiment d’aquests milions que es guanyen gràcies als drets televisius. Seguint amb Anglaterra, allà la negociació és col·lectiva, i les diferències d’ingressos entre equips no són tan altes com a la Lliga Espanyola. Ah, i allà, el calendari, el publiquen sencer abans de començar la competició. Aquí, amb sort, els horaris se saben amb 10 dies d’antel·lació.

Un capítol a banda és el del deute amb Hisenda. Algú recorda els dos plans de sanejament dels clubs? L’últim va ser als anys 90, i va desembocar en la creació de les Societats Anònimes Esportives, que teòricament havien d’acabar amb tot això. Doncs bé, després de gairebé 20 anys, els deutes amb l’Estat -és a dir, amb el contribuent, amb cadascú de nosaltres- és astronòmic.

Si som europeus, siguem-ho per a tot. Tanquem el futbol en obert, d’acord, però complim la llei. I siguem justos amb els pobres ingenus que han seguit les normes i han competit en condicions d’inferioritat. L’únic cop que es va intentar una cosa semblant va ser l’estiu del 95, amb el descens fantasma del Celta i el Sevilla, que va acabar amb el nyap de la Lliga de 22 que encara s’arrossega a la Segona Divisió.

Llavors, l’argument que es va donar -també des de molts mitjans de comunicació- que les aficions no es mereixin pagar per la ineptitud dels dirigents. I aquí, precisament, és on rau el verí de tot plegat. O negoci, o qüestió sentimental. Tot plegat, a aquestes alçades, ja sembla molt clar. Ara, només cal treure’s la careta d’una vegada.

La cançó d’avui: parlant de sentiments, “Feelings”, però en comptes de la versió original, la que van fer els Offspring l’any 1998.

No van fer cap vídeoclip, així que us deixo un muntatge una mica freaky…